Desitjar em fa humana. No sóc el desig però sóc el que sóc gràcies al que desitjo. Visc el desig com una part dels meus sentits, com una prolongació meva on tot es barreja: l’olfacte, els records, el tacte, les necessitats, el gust, la supervivència, les imatges, el joc, el plaer, la por…
Mossegades és un “collage” d’aquestes sensacions i ànsies.

Com a dona, busco entre les formes del meu desig. I trobo un desig extens i lluent sense resposta ni retrets. Com a intèrpret, jugo amb les cares del desig com una aventurera agosarada. Faig de fil conductor d’un destí que es converteix en troballa.
I crido de mil maneres: “Tinc fam!”, convertint la meva gana, sempre insatisfeta, en el motiu d’un camí mai inacabat que acaba convertint-se en espectacle.
Sóc Eva, la dona, i no estic sola. Un alter ego silenciós i incòmode m’acompanya a l’escenari. Un maniquí, mirall tridimensional de carn i ossos sintètic, m’observa com una santa comprensiva que accepta les ofrenes i excentricitats de la seva devota.
Tot el que és autèntic és absurd i és còmic i és tràgic, però, sobretot, és sorprenent. Mossegades ho és també mitjançant un joc surrealista fet d’imatges que s’expliquen més enllà d’allò que podem veure. El llenguatge de la suggestió: el gest, la dansa i el clown, acaben per enllaçar tot aquest recorregut per l’interior de les emocions amb la suavitat i la contundència d’una carícia oportuna. No hi ha preguntes. El desig és més poderós que la saviesa. I per això, també és savi.

Estrena el 2004 a la Nau Ivanow. Atrium Viladecans.